Diari de Tarragona
ENTREVISTA AMB PATXI LEIVA, MÚSIC
“Sóc molt tímid però quan pujo a l’escenari, a Jesucrist li dic de tu”
| Mitja: 3.0/10 (3 vots) |   | Galeria Fotos |
El cantant, nascut a Reus, viu a Andorra.
‘Mi cabeza desordenada’, el primer disc, li va donar ales, l’empemta necessària per plantejar-se la música com una professió. Passats els mesos no tot és de color rosa. Però somriu igualment
Quan el nen Patxi Leiva (Reus, 1977) preguntava a son pare per què la família no viatjava, com les dels companys de l’escola, l’home el mirava estranyat: el menut no s’adonava que justament això era el que feien cada cap de setmana, recórrer la geografia espanyola, de fira en fira, de poble en poble, amb la xurreria familiar. Qüestió que no és fútil per a la seva carrera musical: li va fer passar la vergonya i li va donar taules per això que ara fa amb fluïdesa, comunicar amb el públic.
Actuacions a Moscou, a Itàlia… Sembla que està en ratxa.
Sona glamurós, però s’ha de fer. Se n’ha de tenir un parell per pujar allà dalt, i no tot és de color rosa. Només en deixem veure la part més xula: quan ets a l’escenari, sues i t’ho passes bé. Però pagar la hipoteca a base de cantar és xungo. T’has de buscar molt la vida.
Sona glamurós, però s’ha de fer. Se n’ha de tenir un parell per pujar allà dalt, i no tot és de color rosa. Només en deixem veure la part més xula: quan ets a l’escenari, sues i t’ho passes bé. Però pagar la hipoteca a base de cantar és xungo. T’has de buscar molt la vida.
Però justament havia decidit tirar-se de cap a la piscina, deixar la feina i dedicar-s’hi professionalment.
Va ser el setembre passat, no fa ni un any. És l’hora per fer balanç. He menjat cada mes?, o he gastat tots els estalvis i és millor que faci un pas enrere? El problema és el plantejament de negoci, que no som empresaris, només músics i t’angoixes pensant, per exemple, quant has de facturar o quants concerts has de fer per no patir, i Andorra és petit.
Va ser el setembre passat, no fa ni un any. És l’hora per fer balanç. He menjat cada mes?, o he gastat tots els estalvis i és millor que faci un pas enrere? El problema és el plantejament de negoci, que no som empresaris, només músics i t’angoixes pensant, per exemple, quant has de facturar o quants concerts has de fer per no patir, i Andorra és petit.
I de moment?
No em puc queixar. Però, vaja, no sóc un paio que es queixa. Tinc sort i sempre miro endavant. Ara, per exemple, busco una actuació al País Basc. Penso que hi podem encaixar. Dic actuació, no concert, perquè sona més petit, accessible. Un concert és de mil persones, com a l’Auditori [a Barcelona].
No em puc queixar. Però, vaja, no sóc un paio que es queixa. Tinc sort i sempre miro endavant. Ara, per exemple, busco una actuació al País Basc. Penso que hi podem encaixar. Dic actuació, no concert, perquè sona més petit, accessible. Un concert és de mil persones, com a l’Auditori [a Barcelona].
Doncs això també ho va viure.
Va ser molt fort, molt fort. Saps el soroll que fan mil persones?
Va ser molt fort, molt fort. Saps el soroll que fan mil persones?
Ara s’ha convertit en mentor d’algun jove talent, com Céline Montel. Què li aconsella?
No sóc ningú per donar consells, però sí que li explico la meva experiència. Com faig les coses?, amb el cor, i això és difícil d’explicar. Li dic que s’emocioni amb el que fa, i que si ho fa malament i s’ha de cagar en tot, que ho faci, però la música no és educació, no és tècnica, sinó sentiments, expressar emocions. No li puc dir “quan cantis aixeca la pota i ensenya una mica els pits perquè ven”. Sí que penso que la gent paga per veure’t gaudir. Jo em veig en vídeos i m’adono que sempre somric.
No sóc ningú per donar consells, però sí que li explico la meva experiència. Com faig les coses?, amb el cor, i això és difícil d’explicar. Li dic que s’emocioni amb el que fa, i que si ho fa malament i s’ha de cagar en tot, que ho faci, però la música no és educació, no és tècnica, sinó sentiments, expressar emocions. No li puc dir “quan cantis aixeca la pota i ensenya una mica els pits perquè ven”. Sí que penso que la gent paga per veure’t gaudir. Jo em veig en vídeos i m’adono que sempre somric.
Vostè és un home que sempre somriu, el veiem pel carrer.
Va amb mi. És clar que potser la gent es pensa que sóc un paio poc seriós, molt rumbero, i això fa que, per exemple, no s’escoltin les lletres, això em preocupa. Espero que la gent m’escolti al concert que farem a la Valireta d’Encamp, és el lloc ideal.
Va amb mi. És clar que potser la gent es pensa que sóc un paio poc seriós, molt rumbero, i això fa que, per exemple, no s’escoltin les lletres, això em preocupa. Espero que la gent m’escolti al concert que farem a la Valireta d’Encamp, és el lloc ideal.
D’on surt Patxi Leiva?
Surt de la fira. Els meus pares eren xurrers i això m’ha aportat coses bones i dolentes. Potser vaig perdre una part de la infantesa, treballant, i fa que et comportis com una persona gran. Però al final tens menys por de demanar, d’equivocar-te. I això es nota en l’escenari. Segueixo sent tímid, però quan pujo ni hi penso, i al final de l’actuació a Jesucrist li dic de tu. Acabo de donar el titular, oi?
Surt de la fira. Els meus pares eren xurrers i això m’ha aportat coses bones i dolentes. Potser vaig perdre una part de la infantesa, treballant, i fa que et comportis com una persona gran. Però al final tens menys por de demanar, d’equivocar-te. I això es nota en l’escenari. Segueixo sent tímid, però quan pujo ni hi penso, i al final de l’actuació a Jesucrist li dic de tu. Acabo de donar el titular, oi?
Com ho sap...
No vull ser arrogant, però a l’escenari ens mengem el públic, sense rumiar-hi, sense plantejar-nos ni el repertori. L’única fórmula és deixar-nos anar.
No vull ser arrogant, però a l’escenari ens mengem el públic, sense rumiar-hi, sense plantejar-nos ni el repertori. L’única fórmula és deixar-nos anar.
Tornem a la fira. Hi havia músics a la família?
No hi havia músics; només el tiet, Leiva, era compositor a la banda del poble, a Osca. Però la mare, que és del sud, també canta: sembla l’Antonio Molina. I jo, de petit, tot ho feia cantant, picant el ritme amb les mans. A les fires sempre demanaven que sortís a l’escenari. “Que surti el xurrero”, cridaven, i a mi em feia moltíssima vergonya: mirava cap enrere, com si no anés amb mi. Però al final sortia, m’arromangava el davantall i cantava cançons de Sergio Dalma. Al final ja agafava el micro així, com amb estil. Vaig començar a posar cara a la vida i avui si faig el ridícul m’és ben igual.
No hi havia músics; només el tiet, Leiva, era compositor a la banda del poble, a Osca. Però la mare, que és del sud, també canta: sembla l’Antonio Molina. I jo, de petit, tot ho feia cantant, picant el ritme amb les mans. A les fires sempre demanaven que sortís a l’escenari. “Que surti el xurrero”, cridaven, i a mi em feia moltíssima vergonya: mirava cap enrere, com si no anés amb mi. Però al final sortia, m’arromangava el davantall i cantava cançons de Sergio Dalma. Al final ja agafava el micro així, com amb estil. Vaig començar a posar cara a la vida i avui si faig el ridícul m’és ben igual.
I els seus pares es devien forrar, oi?
Érem tres germans, dos nois i una noia, i la gent venia a veure’ns. Però cantar era l’anècdota. A casa, quan arribàvem, cansats, i ens fèiem uns xorissets a la xemeneia, una cansaladeta, amb la guitarra i el piano..., era el nostre moment. Era la vida del firaire: l’últim que se’n va a dormir i el primer que s’aixeca. I jo, com a nen, li preguntava al meu pare per què nosaltres no teníem un poble. I ell em deia: “Però si tens tots els d’Espanya!”
Érem tres germans, dos nois i una noia, i la gent venia a veure’ns. Però cantar era l’anècdota. A casa, quan arribàvem, cansats, i ens fèiem uns xorissets a la xemeneia, una cansaladeta, amb la guitarra i el piano..., era el nostre moment. Era la vida del firaire: l’últim que se’n va a dormir i el primer que s’aixeca. I jo, com a nen, li preguntava al meu pare per què nosaltres no teníem un poble. I ell em deia: “Però si tens tots els d’Espanya!”
Com va venir a parar aquí?
Vaig venir-hi un cap de setmana a esquiar; la meva germana era aquí, i jo necessitava una temporada de canvi. Vaig pensar en uns mesos i ja fa setze anys.
Vaig venir-hi un cap de setmana a esquiar; la meva germana era aquí, i jo necessitava una temporada de canvi. Vaig pensar en uns mesos i ja fa setze anys.
Li reclamen un segon disc.
I en tinc més ganes que ningú, però gravar un disc val un dineral: els músics cobren, s’ha de masteritzar… Potser són 15.000 euros si vols fer-ho bé. Com t’ho fas? De moment, rendibilitzo el primer amb directes.
I en tinc més ganes que ningú, però gravar un disc val un dineral: els músics cobren, s’ha de masteritzar… Potser són 15.000 euros si vols fer-ho bé. Com t’ho fas? De moment, rendibilitzo el primer amb directes.
4 comentaris
- Dilluns, 13 de Maig de 2013 23:52 Enviat per LOU fotògrafaLink del comentariEsperem el teu segon disc amb ¡¡¡ànsia!!! jajaja..., ets molt gran Patxi Leiva, un artista de cap a peus i sobretot i elmés important una persona meravellosa. Si no existisis... t'hauriem d'inventar!!! ; )
- Dilluns, 13 de Maig de 2013 20:51 Enviat per Escriu el teu nom...Link del comentariNo cal que facis o diguis frases fetes sense sentit. Jesucrist t'ho agrairà. Per cert som molts els que parlem de tu a tu amb Jesús cada nit, cada dia. No és del teu ús exclusiu. Que tinguis sort en el mon de la música, Jesús està amb tu, com amb tots, no ets una excepció..
- Dilluns, 13 de Maig de 2013 12:20 Enviat per Pilar OrtíLink del comentariAlgú et va definir així i m'encanta "ERES EL PUTO AMO" de part de la meva PRINCESA!! gràcies per portar eixes inicials pel mon...
- Dilluns, 13 de Maig de 2013 11:42 Enviat per eo oeoLink del comentariÉs un tio genial.... moltes gràcies pel que fas<iframe width="560" height="315" src="//www.youtube.com/embed/LWvXKNIOXZw" frameborder="0" allowfullscreen></iframe>
No hay comentarios:
Publicar un comentario